Vestuari

La necessitat de cobriment, es a dir la indumentària, entès com reflex del canvis socials, tècnics, polítics, econòmics i culturals son la pauta a través de la qual entrem a conèixer un determinat moment històric. La moda, avui també, és un fenomen paral·lel a la vida, el seu èxit depèn de la capacitat de captar els canvis i sincronitzar amb ells. És tracta per tant d’un fenomen viu.

En el marc històric de qualsevol cultura, la indumentària canvia en funció de les classes socials. La societat catalana dels segles XVII, XVIII i XIX com moltes d’altres a Europa, estava definida en una massa miseriosa, menestrals amb un baix nivell de vida i una minoria privilegiada i benestant. En el XIX amb els avanços de la revolució industrial alguns dels privilegis de les classes benestants passen a ser un mica més assequibles per a la població amb menys recursos. La mecanització dels tallers facilita l’abaratiment del teixits. En aquest context el cotó es converteix en la nova i predominant fibra europea.

Com era el vestuari en general en els balls de plaça? Tenim la tendència a mitificar la indumentària d’algunes èpoques dotant-la d’un aire de romanticisme i pensant en aquells bonics gravats vuitcentistes on la gent anava vestida d’una amable i pintoresca pagesia. Segur que algun que d’altre apareixia a la plaça vestit com si fos un gravat, però el cert és que la gent vestia amb la roba que tenia d’acord amb les seves possibilitats econòmiques, és a dir, vestien DE CARRER, del dia a dia, això si, en les festes senyalades la gent, com ara, solia abillar-se amb les seves millors robes. Quan enfilem la recuperació d’una dansa i un vestuari és lícit reconstruir un vestuari “antic” que ens connecta d’alguna forma amb el romanticisme del passat, però els balls de plaça i les danses que encara conservem a moltes contrades del nostre país es poden ballar perfectament amb el vestuari actual ■

Pau Fernández (Indumentarista)